la nova llei de costes


Un dels principis més devaluats en l’actual context social i econòmic és l’anomenada “seguretat jurídica”, és a dir la certesa de l’existència d’un ordenament jurídic que protegeix al ciutadà. Els salaris dels treballadors públics, les pensions, les prestacions de desocupació, les beques, les matrícules universitàries, res queda fora del sacrifici de la nostra seguretat jurídica en nom d’un bé jurídic suprem anomenat “dèficit públic”. Resulta paradoxal, doncs, que en aquest context la seguretat jurídica sigui justament el valor a defensar a l’hora de reformar la llei que protegeix el nostre recurs natural més preuat: la costa.

Segons el Gobierno, es fa patent que la Llei de costa aprovada el1988 ha tingut un règim transitori massa ampli, ho comparteixo, moltes de les edificacions més pròximes al mar dels darrers 25 anys no s’haurien d’haver permès. Ara bé, la solució que planteja l’executiu no és introduir nous límits a l’edificació d’una costa molt urbanitzada, sinó tot el contrari, facilitar que molts espais puguin ser privatitzats de nou per posteriorment ser edificats.

Desgraciadament una reforma d’aquesta importància, que en qualsevol altre moment històric hagués comportat un ampli debat públic, en l’actual context de contrareforma permanent ha passat desapercebut per amplis sectors de la societat. Motiu pel qual intentaré fer una síntesis en aquest article dels principals riscos de la nova norma.

La primera gran novetat de la Llei és la redefinició del concepte de “domini públic maritimoterrestre” és a dir, l’espai públic i de lliure accés del que gaudim gratuïtament el conjunt dels ciutadans. Fins a dia d’avui la Llei el defineix com aquell espai comprès en l’àmbit on han arribat les onades en els majors temporals coneguts a l’història. Amb l’aprovació de la nova norma però aquest espai quedarà limitat per una referència temporal molt més breu, allà on hagin arribat les onades en cinc ocasions en els darrers deu anys. Reduint substancialment l’espai públic del que gaudim tots.

No només això, sinó que la Llei exclou de la seva aplicació deu nuclis de població, dels centenars compresos en els seus 8.000 km de costa, al·legant la necessitat de trobar règims singulars per aquests. La sorprenent decisió, que a Catalunya es concreta en els nuclis de Platja d’Aro i Empuriabrava, comporta la definició d’un règim de desigualitat de difícil justificació. En aquest sentit, tot i que comparteixo la necessitat de trobar un règim singular per Empuriabrava, des de la perspectiva jurídica i física res diferencia els problemes d’aquesta marina amb els de Santa Margarida –per la qual la llei ha trobat una solució més apropiada a través de la definició de les anomenades urbanitzacions maritimoterrestres. El mateix argument podríem utilitzar pel que fa Platja d’Aro en relació a dotzenes de municipis, on l’existència de la Llei de costes condiciona el futur de moltes propietats per les quals l’avantprojecte no planteja solucions.

La nova Llei també és utilitzada per resoldre un ventall de problemes singulars al llarg de la costa espanyola, que van des de la incorporació de disposicions autonòmiques anul·lades pel Tribunal Constitucional a Galicia o les Illes Balears -que permetran excloure del règim de servituds petits municipis gallecs o crear una definició ad hoc del domini públic a la Illa de Formentera- fins a la definició de nous règims singulars per les urbanitzacions marítimo-terrestres o els bens d’interès cultural. En síntesis una norma que lluny de buscar la igualtat jurídica entre tots –com pregona l’article 149.1.1 de la Constitució citat al seu preàmbul- només resol els problemes particulars d’alguns, com si d’una llista als reis mags es tractés.

Des d’una altra perspectiva el fet que les concessions sobre domini públic es puguin prorrogar 75 anys més i transmetre mortis causa i intervivos, pot comportar com apuntava el director general d’Urbanisme, especulació amb unes propietats que tenien una data de caducitat molt pròxima el 2018. Tot i que no és menys cert que, en aquest cas, la decisió dependrà de la Generalitat i serà aquesta la que haurà de vetllar per la protecció d’aquest espai públic -on l’ocupació sempre hauria de ser una excepció molt ben justificada en l’interès general.

Així mateix la Llei també té la virtut de deixar oberta la possibilitat de reclamar per la via civil el dret de propietat sobre els terrenys que, 25 anys després, deixaran de ser domini públic. La disposició, que amb els nous criteris afectarà a una bona colla de propietats, suposarà que molts espais públics dels que hem gaudit col·lectivament les darreres tres dècades, passin altre cop a mans privades. Demostrant novament que en aquest Estat el principi de seguretat jurídica només s’aplica a uns quants privilegiats.

Per acabar-ho d’adobar l’avantprojecte suposa de nou –i ja n’hem perdut el compte- un atac frontal a les competències de la Generalitat i a la pròpia autonomia municipal. En aquest sentit es faculta a l’Estat per suspendre directament acords urbanístics dels nostres municipis sense necessitat d’anar a la via contenciosa administrativa, ni tampoc recórrer a la Generalitat que és que ostenta les competències exclusives en urbanisme.

Estem doncs davant d’un avantprojecte que posa en qüestió la protecció d’un espai amb un alt valor medio ambiental i paisatgístic, però també del que en depenen milers de llocs de treball vinculats al turisme i que la nova reforma posa en risc –fent més atractives altres destinacions properes menys transformades i més econòmiques. En aquest context és més necessari que mai la mobilització ciutadana pot ajudar a frenar el projecte, però en especial el compromís de la Generalitat d’establir un règim de major protecció pel nostre litoral –partint de la premissa que la Llei de costes només és un mínim comú denominador per tot l’Estat. Som a temps d’evitar recaure en els errors del segle passat, demostrem-ho.

Article publicat a El Punt Avui el 30 de juliol de 2012

Quant a josepmaguirre

Professor i investigador de Dret Administratiu a la UdG
Aquesta entrada s'ha publicat en dret administratiu, Opinió, Ordenació del litoral, Urbanisme i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s