Pels gestors públics i privats l’ordenació del litoral i la intervenció administrativa sobre l’espai de domini públic i terrenys pròxims —on concorren les competències d’Estat, Generalitat i ajuntaments— ha sigut definida històricament com de problemàtica o complexa.
Sovint la tramitació de determinades autoritzacions menors en domini públic o les seves servituds requereixen la intervenció de fins a tres administracions diferents i el pagament de les corresponents tres taxes. Paral·lelament, però, l’espai de domini públic tot i ser el nostre principal recurs turístic i trobar-se sotmès a nombroses pressions, s’ha vist mancat de qualsevol planificació més enllà de la gestió dels serveis de temporada.
L’excessiva intervenció estatal, fins i tot en l’aprovació del planejament urbanístic dels municipis costaners, ha deixat a les administracions més pròximes al ciutadà —ajuntaments i Generalitat— com a mers espectadors de pedra del que succeïa a la seva costa, sense eines ni recursos econòmics propis per donar resposta als problemes plantejats i als reptes del nostre litoral.
Malgrat tot, la regulació estatal configurada per la Llei 22/1988, de 28 de juliol, de costes no ha impedit —com reconeix el preàmbul de la Llei 2/2013 que la reforma— que la legislació estatal en no pocs casos, ni tan sols s’ha arribat a aplicar, tolerant-se situacions inacceptables mediambientalment —com l’exemple d’Algarrobicos o el fet que en els darrers 26 anys la construcció al llarg del primer quilòmetre de litoral de tot l’Estat hagi sigut pràcticament la meitat de tot el construït en els dos mil anys anteriors—. Com afirma, doncs, la darrera reforma estatal tant l’aplicació conflictiva de la Llei de costes, com la inaplicació o fins i tot la impotència de la norma per imposar-se sobre realitats socials consolidades, són la prova que aquella concepció ha de ser corregida.
Amb l’objectiu de superar aquest model la Generalitat de la Catalunya, a través de la seva Direcció General d’Ordenació del Territori i Urbanisme, està impulsant l’aprovació d’una nova Llei d’ordenació del litoral català —la memòria preliminar de la qual fou aprovada el passat 25 de novembre pel Govern de la Generalitat— i en la qual he tingut l’oportunitat de col·laborar.
La nova llei que desplega les competències exclusives de la Generalitat de Catalunya en ordenació del litoral de l’article 149.3 de l’Estatut —traspassades mitjançant els reials decrets 1404/2007, de 19 d’octubre i 1387/2008, d’1 d’agost— vol avançar cap a l’articulació d’un model de gestió integrada de l’espai costaner amb la Generalitat com administració de referència i un major protagonisme dels ajuntaments.
Partint d’aquest objectiu la llei articular nous instruments d’ordenació i gestió de l’espai litoral a través d’un pla territorial sectorial d’ordenació del litoral i uns plans d’usos del litoral i les platges que incorporen disposicions específiques pel que fa al domini públic maritimoterrestre. En l’espai de domini públic els nous plans definiran els criteris territorialitzats per atendre a les demandes d’atorgament o pròrroga de concessions i autoritzacions. Dotant de més seguretat jurídica i criteris clars als gestors d’aquest espai i delimitant els trams naturals i urbans de les platges mitjançant una classificació més adequada a la diversitat del nostre litoral —que distingeixi les platges compatibles amb serveis de temporada, d’aquelles que és necessari preservar—. En els terrenys més pròxims al mar els nous plans regularan els mecanismes de protecció dels paisatges costaners i de les façanes costaneres, posant el valor els elements patrimonials del nostre litoral com els camins de ronda.
La Llei també vol garantir una major simplificació dels procediments administratius en domini públic o servituds de protecció, en què fins ara podien arribar a intervenir fins a tres administracions diferents. Per això, d’acord amb el principi de subsidiarietat, s’atorguen majors competències als ajuntaments que podran autoritzar usos en domini públic i obres en servitud de protecció sense necessitat d’intervenció supramunicipal i introdueix per primer cop el règim de comunicació prèvia en la tramitació d’autoritzacions en servitud de protecció, trànsit o accés.
La norma vol resoldre així mateix la manca d’un règim econòmic i financer propi del domini públic maritimoterrestre a Catalunya, que dificulta l’obtenció de recursos econòmics per la gestió de l’espai litoral. L’assumpció de més competències per part de la Generalitat no ha anat acompanyada de la dotació de majors recursos que majoritàriament recapta l’Estat mitjançant el cànon d’ocupació del qual no participen ni la Generalitat ni els ajuntaments. El desplegament de les noves competències, sumat a les exigències de la normativa d’estabilitat pressupostària, requereixen ara desplegar i articular en l’aprovació de la Llei un règim econòmic i financer propi del domini públic maritimoterrestre català que permeti desenvolupar polítiques més ambicioses en l’ordenació del litoral i dotar de recursos propis a la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments.
Finalment, des de la convicció que únicament les decisions preses col·lectivament permetran preservar les zones costaneres, i desenvolupar un model turístic i econòmic de qualitat, s’articulen nous instruments de participació pública. Entre aquests destaquen els consells rectors dels espais litoral, que comptaran amb representants de les administracions públiques i d’organitzacions representatives d’interessos econòmics/socials i vetllaran per l’aplicació del nou marc legal i els seus instruments de planejament.
L’avantprojecte, que inicia ara la seva tramitació administrativa per esdevenir projecte de Llei al Parlament de Catalunya, vol garantir en definitiva el desenvolupament sostenible de les zones costaneres. Protegint el medi ambient i els paisatges costaners de manera conciliada amb el desenvolupament econòmic, social i cultural, en benefici de les generacions presents i futures.
