quin és el camí jurídic a la independència?


Una de les preguntes més recurrents que es fa la gent després de l’èxit rotund de la manifestació de l’Onze és quins són els passos jurídics que ha de seguir Catalunya per l’exercici del dret d’autodeterminació. Al llarg dels darrers dies hem escoltat com el Gobierno s’empara en la Constitució i les lleis per negar l’existència d’aquest dret com a poble, i el President Mas reconeix que la voluntat del poble ha d’estar per sobre del seu ordenament jurídic. Però més enllà de la retòrica política hi ha alguna via legal o infralegal que ens permeti als catalans independitzar-nos d’Espanya?

D’entrada és necessari fer un advertiment previ: el dret i per tant les normes, no són quelcom inamovible i estanc sinó tot el contrari; el dret és un instrument al servei de la societat que ha de donar respostes als problemes de la mateixa.

Entrant en matèria és cert que des de la perceptiva del dret intern ni la Constitució espanyola, ni cap de les normes del nostre ordenament jurídic, contemplen la secessió d’una part del territori estatal com tampoc els mecanismes jurídics per fer-la efectiva. No és menys cert, però, que no hi ha cap estat que en la seva constitució contempli aquests mecanismes. Si que hi ha, en canvi,  estats que per la seva major tradició democràtica –com el cas del Regne Unit en relació a Escòcia-  admeten la celebració d’un referèndum d’autodeterminació en aquelles nacions del seu territori que volen independitzar-se.

Des del punt de vista del dret internacional públic –paradoxalment- l’Estat espanyol ha signat diversos tractats internacionals que reconeixen el dret a l’autodeterminació com “la facultat essencial dels pobles a decidir lliurement el seu estatus polític, econòmic, social i cultural”, com per exemple la Carta de les Nacions Unides de 1945 o el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, ambdós signats a New York el 1966.

Ara bé, tot i que aquests acords formen part de l’ordenament espanyol –i es troben a mig camí entre les lleis orgàniques i la constitució- la doctrina jurídica sempre ha negat que fossin d’aplicació a Catalunya o a qualsevol altre nació de l’Estat espanyol per motius diversos. Inicialment perquè sempre s’ha afirmat que el dret d’autodeterminació contemplat en aquests tractats només era d’aplicació en els processos de descolonització. En segon terme perquè el subjecte legitimat per l’exercici d’aquest dret, d’acord amb l’article 1.2 de la Constitució, hauria de ser el conjunt del poble espanyol ja que “la sobirania resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l’Estat”. I el tercer i definitiu argument és que “la  nació espanyola” tal com consagra la Constitució “és la pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols” –article 3 de la Constitució.

Amb l’actual Constitució, doncs, l’exercici del dret a l’autodeterminació esdevé inviable i ara mateix, amb els actuals mecanismes de modificació constitucional, una reforma també sembla del tot impossible. Des del punt de vista de l’estricta legalitat espanyola la independència esdevé impossible.

Tot i que l’ordenament jurídic intern tanca la porta a aquesta possibilitat, les experiències recents de països occidentals –com el cas del Quebec o Montenegro-  ens demostren com es pot exercir el dret de secessió sense tenir reconegut formalment el dret a l’autodeterminació a través d’un referèndum. Perquè tot i que esdevingui impossible –jurídicament parlant- una declaració unilateral de Catalunya proclamant-se independent, res no prohibeix que Catalunya s’expressi democràticament sobre si vol o no continuar formant part de l’Estat espanyol. El resultat d’un referèndum d’aquestes característiques, tal com va admetre la Cort Suprema del Canadà en el cas del Quebec, no suposa un reconeixement legal immediat de l’Estat català ni faculta la secessió unilateral de Catalunya; però legitimaria els esforços del govern català per iniciar un procés de modificació de la Constitució a fi de separar-se de l’Estat per mitjans constitucionals.

De nou el problema recau en l’ordenament jurídic espanyol. En aquest sentit, tot i que la Constitució defineixi l’Estat com a “democràtic”, el cert és que la convocatòria d’un referèndum –s’anomeni com s’anomeni- requereix de l’autorització de l’Estat, i aquest ha negat sistemàticament la possibilitat que cap comunitat autònoma en convoqui un de forma unilateral. Els exemples més recents els tenim el 2008 en la declaració d’inconstitucionalitat per part del Tribunal Constitucional de la Llei basca 9/2008, de 27 de juny, que pretenia la convocatòria d’una “consulta popular” per tal de conèixer l’opinió de la ciutadania basca sobre “l’obertura d’un procés de negociació per assolir la pau i la normalització política” o en la pròpia sentència de l’Estatut del 2010 en què el TC reitera novament la mateixa doctrina.

Si l’ordenament jurídic intern no reconeix l’autodeterminació i l’Estat ens prohibeix la convocatòria d’un referèndum, quin camí queda?

Des del meu punt de vista la solució, més que estrictament jurídica, és política i passa per la convocatòria d’uns eleccions al Parlament de Catalunya en què les formacions polítiques que hi concorrin exposin de forma clara i nítida si estan d’acord, o en contra, de la independència de Catalunya. Un resultat inequívocament favorable a les forces polítiques que donen suport a la independència tindria la mateixa força que la d’un referèndum d’autodeterminació, que tot i que no suposa un reconeixement legal immediat de l’Estat català legitimaria l’inici d’un procés “legal” a fi de separar-se de l’Estat per mitjans constitucionals o, en cas contrari, la secessió unilateral de Catalunya amb el posterior reconeixement del nou estat per part de la comunitat internacional.

“Res no serà fàcil, però tot és possible”, afirmava el President, i tenia raó.

Article publicat a l’Intocabledigital.cat el 20 de setembre de 2012

Quant a josepmaguirre

Professor i investigador de Dret Administratiu a la UdG
Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya, Espanya, Opinió i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a quin és el camí jurídic a la independència?

  1. aire ha dit:

    Gràcies Aguirre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s