un pacte incomplert


Aquests dies es commemora el 30è aniversari de l’aprovació de la Constitució Espanyola, una norma que segons el seu article 2 es fonamenta en la indissoluble unitat de la «nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols», i que, a priori, segons el text, reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i les regions que la integren.

Tot i haver estudiat dret, i fins i tot ara ensenyar-ne als alumnes de la facultat, mai no he acabat d’entendre com aquesta norma, fruit d’un pacte històric entre els poders de l’administració estatal –hereva del règim franquista– i els representants d’alguns dels partits polítics democràtics –condicionats pels mateixos poders fàctics–, només serveix per garantir els drets dels primers i és utilitzada com a tallafoc permanent per evitar justament el reconeixement, el respecte i la protecció de les mal anomenades «nacionalitats», entre les quals hi ha Catalunya. D’exemples, aquests dies en tenim molts: alguns de vells i recurrents provenen de la voluntat de l’executiu estatal; uns altres, del poder legislatiu que es mou entre la inèrcia centralista del PSOE –amb el permís del PSC– i la pressió de la cara més fosca de l’Estat, representada pel PP; i fins i tot en trobem exemples en el mateix poder judicial, cosa que demostra un cop més que la Revolució Francesa i la divisió de poders mai no han sigut d’aplicació real a Espanya.

El decàleg seria llarg, i segur que el veurem ampliat en els pròxims mesos, però em voldria centrar en un tema que em sembla que il·lustra prou bé la dinàmica en què estem immersos des de fa dècades: l’endèmic mal finançament de Catalunya.

Estem farts de sentir valoracions, aproximacions, estudis i anàlisis sobre el dèficit fiscal de Catalunya, provinents d’agents públics i privats, que l’estimen en valors que superen les desenes de milers de milions d’euros. Estem també farts de veure com en aquesta matèria el conjunt de poders de l’Estat es dediquen en cos i ànima a incomplir l’Estatut i els terminis previstos per definir el seu model de finançament o la concreció de la famosa disposició addicional tercera en relació amb les inversions de l’Estat a Catalunya. Ahir l’excusa era la necessària solidaritat entre els pobles, avui el pretext és la crisi mundial, demà possiblement serà una sentència del Tribunal Constitucional que retallarà o reinterpretarà la voluntat del poble de Catalunya i les seves institucions.

Paral·lelament, aquests dies hem de veure com, tot i no existir solució possible al finançament –condemna a mort la gestió dels serveis públics del nostre país–, el govern espanyol, sota el paraigua de l’anomenat Plan español para el estímulo de la economía y el empleo, s’ha gastat des de principi d’any –sense ni planificació prèvia ni control posterior– centenars de milers de milions d’euros: 16.500 milions a través del polèmic i electoralista retorn de 400 euros a les famílies; 11.000 milions a través del fons estatal d’inversió, que envaeix novament les competències de la Generalitat; i 250.000 milions a través de mesures de suport al sistema financer que només serviran per socialitzar les pèrdues obtingudes per uns quants irresponsables que han passat els últims 10 anys especulant i obtenint beneficis en nom de les regles del mercat.

La cobertura legal d’aquest seguit de despropòsits –no corregeixen ni els problemes estructurals de la sanitat pública ni les mancances de l’escola pública ni aporten més recursos a la llei de la dependència– s’ha fet novament a l’empara de la Carta Magna i d’alguns dels seus preceptes més utilitzats, compresos tots en l’article 149.1. Article que no només serveix per definir les competències exclusives de l’Estat sinó que és utilitzat de forma sistemàtica per laminar les nostres institucions nacionals.

Un altre cop, doncs, el pacte de l’any 78 és interpretat únicament per una de les parts. No és només com diuen alguns un pacte mal tancat, o un mal pacte, és des de la perspectiva de molts un pacte incomplert de manera sistemàtica que si no aconseguim resoldre aviat, a través d’una resposta contundent del conjunt de forces polítiques catalanes, ens acabarà condemnant com a país.

(article publicat al Punt diari el diumenge 7 de desembre)

Quant a josepmaguirre

Professor i investigador de Dret Administratiu a la UdG
Aquesta entrada s'ha publicat en Esquerra, Girona, Uncategorized i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s